Espanya és una cosa feta per Castella, així ho va constatar fa molts d’anys el filòsof Ortega y Gasset. I l’Espanya actual, per alguna gent, és una cosa feta per Madrid atès que ells mateixos i la seva política ha buidat Castella i tot ho concentra a la capital. D’aquí que la Presidenta de la Comunitat de Madrid fes aquella espècie de joc de paraules dient que Madrid és Espanya dins Espanya... i d’aquí que la Sra. Ayuso tengui més quota d’atenció que la resta de presidents autonòmics junts. El model polític espanyol fa estona que es fonamenta en un protagonisme absolut del pensament i orientació que es fa i es dicta des de Madrid.
Per això una de les coses més entendridores de les recents eleccions d’Euskadi del passat 21 d’abril és observar l’absoluta incomprensió dels grans opinadors instal·lats a Madrid. Simplement no els hi entra al cap que els bascs es dediquin a fer la campanya xerrant dels temes que els interessa i votin de manera aclaparadora partits d’àmbit bascs. Troben esotèric que xerrin de la sanitat o la formació professional i ho facin des de la seva perspectiva. Per aquesta gent d’enmig de la Meseta s’ha de xerrar dels temes que ells considerin i de la perspectiva que ells considerin. La gràcia de l’elector basc és que viu i actua absolutament desconnectat de la M-30, és a dir, desconnectat del que Arzallus va denominar la brunete mediàtica i tot aquest conglomerat que opera a la preciosa ciutat de Madrid.
Així com el nacionalisme català té molt marcat el seu origen com a força regeneradora d’Espanya i durant molts d’anys ha jugat a la governabilitat de l’estat, diria que el nacionalisme basc ja fa estona que també en aquest aspecte va desconnectar. En temps d’en Pujol algú ho va exemplificar dient que aquesta figura representava a la vegada el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya. I crec que aquesta comparança relativament recent demostra aquesta voluntat que tradicionalment ha existit en el catalanisme de participar activament en la política espanyola. Cert que el nacionalisme basc també ha jugat a donar estabilitat als governs de l’estat, però diria que el seu compromís és més distant o més conjuntural. De fet, una de les conseqüències del procés català crec que ha estat precisament la redefinició d’aquest plantejament clàssic.
L’Espanya radial davant l’Espanya plurinacional. Per l’Espanya radial tot comença i acaba a Madrid i, per tant, la gent ha de pensar i votar en funció dels relats que es construeixen a la capital. Per l’Espanya plurinacional el seu pensament i vot ha d’estar autocentrat a la seva realitat i s’ha de moure en funció de les seves necessitats i circumstàncies específiques. Són dos relats que configuren dos marcs mentals. A les Illes Balears és evident que estam en el marc mental radial i que segons les tendències estatals bàsicament generades a Madrid es pensa i es vota. La gràcia de les darreres eleccions a Euskadi és precisament que el marc mental clarament dominant ha estat el marc basc. I lògicament que tot no giri al voltant de la M-30 madrilenya per alguns és simplement inexplicable perquè això xoca frontalment amb una visió d’Espaya uniformitzadora i centralista incapaç d’entendre la diferència i la diversitat.
