Dels antics ens en ve molta saviesa, i molta imatgeria. Pensem que allò que construïm com a «realitat» és fet d'imatges, i no fa falta ser Plató per saber que una cosa és allò que percebem i una altra allò que és. Faig aquestes consideracions a partir de la lectura -de la qual encara estic bocabadat- de la Història d'Heròdot, un gran historiador de l'Antiguitat. En el seu primer llibre de la vasta història que ens va llegar, Heròdot confronta la manera de ser dels grecs -dividits, caòtics, diversos- i dels perses. De tant en tant apareixen líders grecs que van fent indagacions sobre si d'altres són de fiar o no. I n'hi ha un que ho expressa en poques paraules, però, al meu entendre, d'una gran rellevància fins als nostres dies: «Jo mai no he temut uns hòmens que tenen en el centre de les ciutats un lloc per reunir-se i enganyar-se els uns als altres amb juraments». Aquí tant hi podem llegir un elogi del comerç com de la política. Els grecs practicaven ambdues coses (suposant que realment siguin dues). Mentrestant, els perses anaven realitzant les seues conquestes, organitzant les seues societats de manera més monolítica i autoritària que no els grecs, i evitant que aquestes tenguessin places on reunir-se per «enganyar-se els uns als altres amb juraments». El món grec permetia l'engany, assortadament, i no era acabat ni perfecte. El món persa atacava l'engany a sang i fetge, i era considerablement més ordenat, bel·licós i disciplinat que no el grec.

Llegint Heròdot pens que el nostre món d'avui no és gaire diferent del de fa dos mil dos-cents o dos mil tres-cents anys. Avui també tenim una part d'aquest món nostre que aspira a poder discutir a la plaça, a comerciar els uns als altres, i a enganyar-se, amb juraments o amb publicitat, per mirar de treure'n algun avantatge. Es tracta d'un món inacabat, reconegudament imperfecte, però no autoritari ni massa escleròtic. En qualsevol cas, té un component clarament més amable i comportable que no l'altre.

Enfront d'aquest món diguem-ne liberal, en creix un de «persa», un món autoritari, on campa la voluntat d'aixafar l'altre, extremadament competitiu, poc tolerant amb cap tipus de disidència, militarista i no gaire disposat a deixar-se entabanar per ningú a cap tipus de plaça pública. Es tracta, per descomptat, d'un món poc amic de la discussió, de la disputa, de la sana controvèrsia pública, de «l'engany». En aquest món, la llibertat d'expressió queda voluntàriament relegada i la substitueix un ordre que, si no és acabat del tot, si més no aspira a ser-ho algun dia. Vol llimar les imperfeccions i apoderar-se, en la mesura de les seues possibilitats de tot el planeta. I li agrada més la unitat que no la diversitat.

Més que mai, idò, crec que hem de reivindicar la plaça, fer-ne apologia, i defensar-la quan ens la vulguin retallar. I val més ser enganyat per un pirata que t'entabana venent-te una moto que en realitat no volies comprar que no haver de comprar necessàriament allò a què algun poder suposadament superior t'obligui. Hem de mirar de no haver de triar entre corruptes i energúmens, però en cas de triar també, com Heròdot, hem de tenir clara la tria. Perquè vivim en un món descarnat en què tot apunta cada vegada més cap a l'energumenisme.

Ara mateix, en el nostre temps -que dirien els amics de Transsilvània-, allò que ens trobam és novament una batalla entre els amants de la plaça -amb tots els seus defectes- i els de la ciutat rectil·línia, sense fórums i sense espais d'engany i de discussió. Una batalla entre els que defensen la llibertat dels individus, de les persones, enfront dels poders -legítims o il·legítims- que volen modelar-los llurs vides. Entre els que prefereixen equivocar-se alguna vegada però tenir capacitat d'inciativa enfront d'aquells que no poden equivocar-se mai perquè la iniciativa sempre els ve donada prèviament. Entre els que volen escollir com viure les seues vides i els que troben que la línia vital ha de venir traçada per l'estat, per la religió o per qualsevol altra ortodòxia. Entre els que se n'anirien a fer un beure abans amb Cem Özdemir, Orham Pamuk, Salman Rushdie, o àdhuc George Soros, que no amb, posem per cas, Steve Banon, el seu exempleador Donald, o qualsevol de les cohorts d'en Vladimir o d'en Xi.

Defensem la plaça, i el dret a dir-hi alguna mentida (si al mentider li vaga), i el perill de ser-hi enganyat (i beneir que encara tenguem la potestat d'enganyar i no ens hàgim convertit en autòmates ni en creacions de la intel·ligència artificial)... Facem apologia de la plaça, ara que encara cap jutge no encausarà per fer-ne. Si no, fer-ne apologia acabarà constituint terrorisme, com a la distopia orwelliana.