El perfil ample

L’anomenat per alguns com a nacionalisme perifèric ha de patir que se li pengin com a propis una sèrie de tòpics i de desqualificacions que són falsos i que no tenen cap fonament. Un d’aquests tòpics és que el nacionalisme perifèric és excloent o tancat. Si anam a la històrica comprovarem, per exemple, que l’aposta europeista del Partit Nacionalista Basc (PNB) o de Convergència i Unió (CIU) sempre ha estat inequívoca i més avançada que la dels partits d’àmbit espanyol. El nacionalisme perifèric en cap cas vol aixecar noves barreres o fronteres, l’única cosa que vol és que la pròpia col·lectivitat pugui viure la seva vida i identitat amb una normalitat equiparable a la vida i identitat d’aquells pobles que tenen un estat al darrere.

El que passa és que l’Institut Cervantes és un acte d’obertura i de difusió del castellà i, en canvi, l’Institut Ramon Llull és un acte de tancament i de discriminació de les altres llengües i cultures. El que passa és que és normal que el castellà sigui la llengua de l’escola i, en canvi, si el català ha de ser la llengua vehicular hi ha imposició i es posen en marxa teories com el dret d’elecció de llengua, que és un dret circumscrit als castellanoparlants perquè no es proclama aquest dret per als marroquins que viuen a Madrid o per als anglesos que viuen a Màlaga. És a dir, el gran problema del nacionalisme perifèric és que les seves actuacions sempre es valoren des d’un prisma pervers i esbiaixat.

Un altre dels tòpics que pateix el nacionalisme sense estat és que es troba obsessionat per la pròpia identitat. Segons aquesta visió, els nacionalistes perifèrics són una espècie de malalts de la identitat. D’acord amb aquest tòpic, els nacionalistes gestionen les seves parcel·les de poder amb unes prioritats identitàries poc eficients perquè els recursos es dediquen a coses poc rellevants i no a allò que realment importa a la societat. D’acord amb aquest tòpic, els nacionalistes centren la seva atenció i capacitat en temes com la normalització de la llengua, la cultura popular o la difusió dels trets identitaris.

És evident que pels nacionalistes sense estat la defensa de la personalitat col·lectiva és important. Ara bé, el seu projecte polític va molt més enllà. En aquest sentit, el catalanisme, per exemple, neix més com una aposta per la modernització econòmica i per la regeneració de la res pública que com una reivindicació identitària. El nacionalisme construeix nació, no només defensa la identitat, també vol generar riquesa, també vol incrementar la competitivitat, també estableix un compromís per millorar el teixit productiu. Als pobles de Catalunya, en Pujol és recordat, sobretot, per haver construït un poliesportiu, una escola, una depuradora o una carretera i no per una proclama lingüística.

El que passa és que alguns volen i lluiten per fer veure que el nacionalisme sense estat és un moviment polític antropològic, però això és molt més un desig dels que no combreguen amb les tesis nacionalistes, que una realitat constatable. Així, pens que és bastant indiscutible que en el cas basc o català els principals referents nacionalistes tenen un perfil ample, interclassista es deia un temps, posen solucions concretes als problemes concrets dels ciutadans, es nodreixen de persones i votants de tota condició i, sobretot, de les classes mitjanes. Són projectes que molts consideren com a bàsicament centristes si ens situam en la dicotomia dreta-esquerra. Parafrasejant, podríem fer una d’aquelles frases categòriques tan discutibles: a les Balears el nacionalisme serà de prefil ample o no serà.

Alguns volen construir un espai alternatiu a PSOE i PP no des del centrisme sinó des de l’acumulació de posicions puristes, des de posicions que situaríem a l’esquerra dels socialistes. És una opció, òbviament legítima, però de futur incert en la meva modesta opinió. Les experiències comparades no van per aquí i la sociologia política balear, almanco la que es coneix fins ara, no convida a l’optimisme en relació a aquesta opció. De totes formes, coses veurem.